Docents decents: artistes o artesans? Aquest és el títol que aquest grup donem al nostre manifest pedagògic. En ell fem una anàlisi de les respostes que hem donat a les preguntes que se’ns han plantejat primer des de l’assignatura però dia a dia des de les nostres converses del tema. Aquest manifest és sobretot una proposta d’intencions, és el nostre punt de partida per al nostre treball futur. Els ací baix signants partim d’una base: nosaltres no volem ser mestres, sinó que anem a ser mestres. Serem docents, docents decents. I aquest títol ja implica molt en ell mateix. Implica i comporta la nostra visió de la docència, un exercici vital que ha d’anar lligat a la decència. La frase anterior la podíem haver pronunciat així: un exercici vital que va lligat a la decència, però no, no ho hem fet així, hem utilitzat la perífrasi d’obligació a plena consciència. La docència hui en dia no sempre és decent, per això per nosaltres adquireix un sentit d’obligació. Sense aquesta visió tot el nostre manifest perd sentit. No fem un manifest de com estan les coses, fem un manifest de com han d’estar i de com estaran en un futur, amb fe, gràcies a la nostra tasca i a la dels nostres companys. En aquesta assignatura no s’ha exercit una acció conscientitzadora, com diu Freire, però sí que s’ha arribat a un efecte conscientitzador.
Uns i altres hem pres consciència del fet de la docència. L’hem presa mitjançant el diàleg, l’acció dialoguitzant (Freire another), qui ho havia de dir, de les nostres converses sobre els llibres, ràpides per necessitat, entrebancades pels mil i uns treballs encomanats a pleret a aquesta casa, amb la llum del dubte ens han portat a la lucidesa de la raó. Així, d’aquesta manera hem arribat a una sèrie de conclusions que ens porten, ara i ací, a un camí sense retorn. Tots els matins del món són un camí sense retorn, resa el títol d’una pel·lícula. Així ens ha passat a nosaltres, els nostres matins a Castelló ens han acostat a un camí sense retorn. Qui no l’acomplisca, qui no el recórrega, portarà a sobre el llast de la indecència, del que havia de ser però no ha sigut, del que sabia però no digué, del que pensava però no féu. La veu de la decència ens acorrala i ens acorralarà, aquesta serà la nostra virtut i la nostra creu, amb ella caminarem, però ull: l’objectiu no és el caminar, sinó l’arribar.
El fet és la decència, a saber, la justícia, la raonabilitat. Clar, un animal per molt que ho intente no pot ser decent, no diferencia allò que és equitatiu del que és arbitrari, no diferencia el que es sotmet a la raó d’allò que l’esquiva. Així tampoc una tribu salvatge, de caníbals posem per cas, tampoc serà decent: tenen fam i mengen, si t’han pillat mala sort. Per ells no incompleixen cap equitat, no injurien cap raó i així no hi ha decència a rompre.
La decència és una veu que ens ha estat inculcada per unes doctrines i altres. La veu del cristianisme —del de de veres, sense papes, dogmes ni concilis pel mig— ens inculcava els valors d’igualtat, bondat, estima etc. Més tard serien els moviments proletaris, qui ho havia de dir, els que recobrarien aquestos valors per esgrimir-los contra la injustícia al món. I ací hi estem nosaltres, amb tota una sèrie de valors que hem heretat des de la paella del diumenge a la classe de dilluns —des de la família a les excrecències lectives i periodístiques— disposats a impartir i repartir classes. Però ai! La decència ens persegueix, i més ara amb Morin, Savater i companyia vigilant-nos des de la prestatgeria. Ja no podrem anar a les aules amb la parsimònia que estem acostumats a veure en alguns dels nostres mestres. Cada vegada que traspassem el llindar d’una escola portarem a sobre nostre, com a equipatge, tot un seguit d’idees, objectius i procediments que haurem d’utilitzar malgrat l’opinió d’alguns. Si no ho fem caurem, ens estavellarem en la indecència. Esdevindrem la classe de docents indecents que no volem, que hem vist i patit, que ens han anguniejat i han configurat tota una sèrie d’entrebancs al nostre ser acadèmic. Mentre escrivim açò, plana sobre nosaltres el proper examen de música, la docent en qüestió ja ens anuncià que no tots superarien les proves, el pitjor era que el laconisme no tenyia el seu to de veu. Açò ens fa reflexionar: quan un mestre hi veu que els seus alumnes no assoleixen els objectius, no té cap sentiment de culpa? No l’intranquil·litza el dubte? Ha treballat bé?. El curiós és que a l’inrevés, l’alumne sempre els té: els dubtes, els sentiments de culpabilitat, etc.
Hem de pensar molt bé aquesta qüestió de la decència. La decència en l’alumnat se sobreentén —com en la mili: valor?, se le supone—, però no així en els equips docents. La decència, per nosaltres comportarà moltes vies: la valentia de dir el que toca en el moment que toca, la saviesa de callar quan no toca parlar, la voluntat d’ajudar a qui ho necessita i la decència de reconéixer les nostres errades. Al cap i a la fi, per nosaltres, la decència és el punt de partida de la nostra acció educativa: justícia i raó.
L’altra meitat del títol par d’art i artesania. Bonic no? Que són els docents artistes o artesans? Són creadors originals ? O treballadors humils i delicats? Dels docents surt l’alè del futur? O baraten les seues existències en la senzillesa del dia a dia. Un artista és un artesà? La majoria diria que no, que l’artista posseeix una creativitat que explota en les seues obres, que es mostra capdavantera al seu temps, que aporta obres a la humanitat amarades de bellesa i de futur.
Stravinski deia que sí, que ell era un simple artesà de la música, que només combinava sons dia a dia per veure si d’allò en sortia quelcom digne. Deia que quan més normes s’imposava més a gust hi treballava. Tenia o no tenia raó? Qui ho sap? El fet és que va ser el màxim creador de música del segle XX. Altre seria Picasso, aquest més comercial si cap, que deia que la inspiració, si apareixia t’havia de trobar treballant i a ell el troba, infinitud de vegades a la seua llarguíssima vida.
Com responem a la pregunta que plantegem? Què són els mestres? Són unes persones exposades a perpetuar el seu treball en el temps? De les seues mans sortiran elements bells per al si de la societat?. O per altra banda són només uns simple treballadors de l’estat, amb la funció d’aplicar tota la sèrie de normatives que regulen la seua activitat per poder produir, de la millor manera possible, éssers per a la societat?.
Nosaltres hi trobem la resposta al mig, al bell mig, bonica expressió. També n’utilitzem una altra de sucosa: tot té un mig i dues vores. Perquè anem a fer el següent, anem a respondre a les preguntes amb més preguntes (açò t’encanta Joan). No és un artista un artesà? No és un artesà un artista?. No treballen els artistes sense misericòrdia per obtindre el fruït de la seua ment ? No imprimeixen els artesans a cada objecte que surt de les seues mans un toc únic i intransferible? Ara estem donant resposta a la pregunta!! : què són els docents: artistes o artesans?. Són artistes i artesans.
El dia a dia de l’escola pot embrutir-nos, abocar-nos a la melangia del temari a mostrar, dels programes a complir i les llargues i tedioses sessions d’avaluació a sofrir. Sí, tot açò ens pot passar. Però nosaltres, per decència estem obligats a enfocar el dia a dia d’una altra manera: amb l’intens treball del creador i amb el dolç sabor de l’incertesa. A una fàbrica qualsevol les emocions naufraguen en l’oblit. La productivitat del dia serà X, la del mes Y i la de l’any Z. I ala, a per un exercici nou.
A les escoles açò no passa, cada matí serà una porta a obrir, els plans se’ns aigualiran en les mans, i els dies, no mai seran avorrits, no mai un serà igual al que el segueix. Ni un any a l’altre, ni una escola a l’altra, etc.
Cada dia abordarem des de la nostra experiència i intenció una xicoteta aventura amb mil i una apreciacions. Semblant a un joc de rol on els papers canvien incessantment, on els color no mai estan definits i simpatitzen entre ells. Hi serem nosaltres allí per definir les situacions, per concretar els objectius del moment, per improvisar melodies, ritmes i harmonies d’aprenentatge, per tergiversar l’establert, per promoure els dubtes i animar les accions.
Cada dia, cada matí del món, iniciarem un camí sense retorn. Rompre’m les hores a colps d’idees, vagarejarem entre tema i tema, raonarem i enraonarem amb uns, altres i els de més enllà, tot, tot açò necessitarà en nosaltres de dues coses: la llum de l’artista i la constància de l’artesà.
Uns i altres hem pres consciència del fet de la docència. L’hem presa mitjançant el diàleg, l’acció dialoguitzant (Freire another), qui ho havia de dir, de les nostres converses sobre els llibres, ràpides per necessitat, entrebancades pels mil i uns treballs encomanats a pleret a aquesta casa, amb la llum del dubte ens han portat a la lucidesa de la raó. Així, d’aquesta manera hem arribat a una sèrie de conclusions que ens porten, ara i ací, a un camí sense retorn. Tots els matins del món són un camí sense retorn, resa el títol d’una pel·lícula. Així ens ha passat a nosaltres, els nostres matins a Castelló ens han acostat a un camí sense retorn. Qui no l’acomplisca, qui no el recórrega, portarà a sobre el llast de la indecència, del que havia de ser però no ha sigut, del que sabia però no digué, del que pensava però no féu. La veu de la decència ens acorrala i ens acorralarà, aquesta serà la nostra virtut i la nostra creu, amb ella caminarem, però ull: l’objectiu no és el caminar, sinó l’arribar.
El fet és la decència, a saber, la justícia, la raonabilitat. Clar, un animal per molt que ho intente no pot ser decent, no diferencia allò que és equitatiu del que és arbitrari, no diferencia el que es sotmet a la raó d’allò que l’esquiva. Així tampoc una tribu salvatge, de caníbals posem per cas, tampoc serà decent: tenen fam i mengen, si t’han pillat mala sort. Per ells no incompleixen cap equitat, no injurien cap raó i així no hi ha decència a rompre.
La decència és una veu que ens ha estat inculcada per unes doctrines i altres. La veu del cristianisme —del de de veres, sense papes, dogmes ni concilis pel mig— ens inculcava els valors d’igualtat, bondat, estima etc. Més tard serien els moviments proletaris, qui ho havia de dir, els que recobrarien aquestos valors per esgrimir-los contra la injustícia al món. I ací hi estem nosaltres, amb tota una sèrie de valors que hem heretat des de la paella del diumenge a la classe de dilluns —des de la família a les excrecències lectives i periodístiques— disposats a impartir i repartir classes. Però ai! La decència ens persegueix, i més ara amb Morin, Savater i companyia vigilant-nos des de la prestatgeria. Ja no podrem anar a les aules amb la parsimònia que estem acostumats a veure en alguns dels nostres mestres. Cada vegada que traspassem el llindar d’una escola portarem a sobre nostre, com a equipatge, tot un seguit d’idees, objectius i procediments que haurem d’utilitzar malgrat l’opinió d’alguns. Si no ho fem caurem, ens estavellarem en la indecència. Esdevindrem la classe de docents indecents que no volem, que hem vist i patit, que ens han anguniejat i han configurat tota una sèrie d’entrebancs al nostre ser acadèmic. Mentre escrivim açò, plana sobre nosaltres el proper examen de música, la docent en qüestió ja ens anuncià que no tots superarien les proves, el pitjor era que el laconisme no tenyia el seu to de veu. Açò ens fa reflexionar: quan un mestre hi veu que els seus alumnes no assoleixen els objectius, no té cap sentiment de culpa? No l’intranquil·litza el dubte? Ha treballat bé?. El curiós és que a l’inrevés, l’alumne sempre els té: els dubtes, els sentiments de culpabilitat, etc.
Hem de pensar molt bé aquesta qüestió de la decència. La decència en l’alumnat se sobreentén —com en la mili: valor?, se le supone—, però no així en els equips docents. La decència, per nosaltres comportarà moltes vies: la valentia de dir el que toca en el moment que toca, la saviesa de callar quan no toca parlar, la voluntat d’ajudar a qui ho necessita i la decència de reconéixer les nostres errades. Al cap i a la fi, per nosaltres, la decència és el punt de partida de la nostra acció educativa: justícia i raó.
L’altra meitat del títol par d’art i artesania. Bonic no? Que són els docents artistes o artesans? Són creadors originals ? O treballadors humils i delicats? Dels docents surt l’alè del futur? O baraten les seues existències en la senzillesa del dia a dia. Un artista és un artesà? La majoria diria que no, que l’artista posseeix una creativitat que explota en les seues obres, que es mostra capdavantera al seu temps, que aporta obres a la humanitat amarades de bellesa i de futur.
Stravinski deia que sí, que ell era un simple artesà de la música, que només combinava sons dia a dia per veure si d’allò en sortia quelcom digne. Deia que quan més normes s’imposava més a gust hi treballava. Tenia o no tenia raó? Qui ho sap? El fet és que va ser el màxim creador de música del segle XX. Altre seria Picasso, aquest més comercial si cap, que deia que la inspiració, si apareixia t’havia de trobar treballant i a ell el troba, infinitud de vegades a la seua llarguíssima vida.
Com responem a la pregunta que plantegem? Què són els mestres? Són unes persones exposades a perpetuar el seu treball en el temps? De les seues mans sortiran elements bells per al si de la societat?. O per altra banda són només uns simple treballadors de l’estat, amb la funció d’aplicar tota la sèrie de normatives que regulen la seua activitat per poder produir, de la millor manera possible, éssers per a la societat?.
Nosaltres hi trobem la resposta al mig, al bell mig, bonica expressió. També n’utilitzem una altra de sucosa: tot té un mig i dues vores. Perquè anem a fer el següent, anem a respondre a les preguntes amb més preguntes (açò t’encanta Joan). No és un artista un artesà? No és un artesà un artista?. No treballen els artistes sense misericòrdia per obtindre el fruït de la seua ment ? No imprimeixen els artesans a cada objecte que surt de les seues mans un toc únic i intransferible? Ara estem donant resposta a la pregunta!! : què són els docents: artistes o artesans?. Són artistes i artesans.
El dia a dia de l’escola pot embrutir-nos, abocar-nos a la melangia del temari a mostrar, dels programes a complir i les llargues i tedioses sessions d’avaluació a sofrir. Sí, tot açò ens pot passar. Però nosaltres, per decència estem obligats a enfocar el dia a dia d’una altra manera: amb l’intens treball del creador i amb el dolç sabor de l’incertesa. A una fàbrica qualsevol les emocions naufraguen en l’oblit. La productivitat del dia serà X, la del mes Y i la de l’any Z. I ala, a per un exercici nou.
A les escoles açò no passa, cada matí serà una porta a obrir, els plans se’ns aigualiran en les mans, i els dies, no mai seran avorrits, no mai un serà igual al que el segueix. Ni un any a l’altre, ni una escola a l’altra, etc.
Cada dia abordarem des de la nostra experiència i intenció una xicoteta aventura amb mil i una apreciacions. Semblant a un joc de rol on els papers canvien incessantment, on els color no mai estan definits i simpatitzen entre ells. Hi serem nosaltres allí per definir les situacions, per concretar els objectius del moment, per improvisar melodies, ritmes i harmonies d’aprenentatge, per tergiversar l’establert, per promoure els dubtes i animar les accions.
Cada dia, cada matí del món, iniciarem un camí sense retorn. Rompre’m les hores a colps d’idees, vagarejarem entre tema i tema, raonarem i enraonarem amb uns, altres i els de més enllà, tot, tot açò necessitarà en nosaltres de dues coses: la llum de l’artista i la constància de l’artesà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada